Mallorca, 1950: Degut a un canvi en l’escenari internacional, l’illa va començar a rebre quantitats considerables de turistes provinents de diferents indrets d’Europa. Això va iniciar l’era del turisme massiu a l’illa. A Espanya es començava a veure amb bons ulls una certa relaxació del règim feixista del general Franco. Per aquest motiu, any rere any, les illes —especialment Mallorca— rebien més i més turistes.

Cal fer un petit incís per recordar que la meva terra encara no s’havia recuperat d’una ferotge guerra civil que no feia més de 15 anys que s’havia produït. Per aquesta raó, gairebé no teníem infraestructures ni recursos per suportar aquest grau de massificació. A poc a poc, el país caminava cap a la seva reconstrucció.

És important entendre que el model turístic de les Balears convocava turistes d’arreu d’Europa: Suècia, Alemanya, Gran Bretanya, França... És a dir, estrangers que presentaven un nivell de vida molt superior en comparació amb l’austera i pagesa vida dels mallorquins.

Ara ens situem als anys 70, època coneguda com el boom turístic, que va suposar un creixement de l’economia insular, però sobretot la relaxació dels costums propis d’un país de la postguerra feixista del segle XX. En aquest sentit, es podria dir que Mallorca prosperava. A poc a poc es van anar construint més infraestructures com hotels, bars, discoteques, pistes de golf…

Cap als anys 90, Mallorca ja era una destinació coneguda arreu del món. La regeneració de la democràcia al país ajudà a atreure més i més persones disposades a gaudir d’unes vacances de sol i platja en un país que ja no estava sotmès a un règim autoritari.

Passades unes dècades, el país va experimentar una altra època de creixement econòmic que, acompanyat de l’ambició i amb el lema "morir d’èxit" com a bandera, va donar lloc a la construcció de grans infraestructures per atreure encara més massificació a l’illa: hotels de cinc estrelles, pobles costaners sencers dedicats al turisme...

I una permissivitat absoluta a l’hora de construir propietats privades a la vora del mar.

D’aquesta manera, Mallorca es va anar construint per i per al turista. Avui, l’any 2025, les Illes no deixen de rebre cada vegada més visitants. Ja no parlam d’un grup reduït que, tanmateix, ja superava en nombre els habitants locals. Ara parlam de grans aglomeracions de turistes que multipliquen per vint la població resident, que en pocs anys i a correcuita s’ha duplicat a la meva illa.

Com es pot esperar, tota aquesta explosió demogràfica té conseqüències greus, no només sobre la identitat mallorquina i els seus habitants, sinó també sobre l’economia, l’habitatge, les relacions socials, els transports i, en general, sobre el benestar social dels mallorquins.

Aquestes qüestions no són només paraules. Parlam, per exemple, del fet que la llengua pròpia de les Balears ha disminuït en poc més de 30 anys fins a representar només el 27% dels parlants. Alhora, augmenten les persones en risc de pobresa, mentre els beneficis de les grans empreses creixen any rere any. També veim l’inversionisme estranger, la riquesa que genera aquest turisme desmesurat ja no és només per a una elit mallorquina postfranquista, sinó per a empreses de capital estranger, com ara l’estatunidenca Okay Mobility o fons voltors com altres immobiliàries vingudes de fora, com ara Engel & Völkers, que acumulen un catàleg de les millors i més luxoses villas tradicionals de Mallorca.

El folklore i les tradicions de la meva terra es venen com si fossin un imant de gelera. Però la meva cultura és molt més que aixòv: és una forma de vida, és la meva infància, i mai no ha estat “anar a comprar una ensaïmada els diumenges”. Per això, i per moltes altres raons que no podem abordar per qüestió d’extensió, els mallorquins i les mallorquines tenen cada any més motius per abandonar la seva terra, per vendre’s casa seva a un alemany, un suec o una immobiliària estrangera.

Josep Santandreu Sureda